Talaiots
Hi ha un recó de la marina
que té mon cor encativat:
ullastres vells i soledat
i cards ressecs d'aguda espina.
Entre els ullastres centenaris
qualque bordall de magraner
bada soliu en l'arrecer
ses flors roents com encantaris.
Per l'enderroc d'una paret,
talment armats que fessin guarda,
aguaiten punxes de donarda
que mai doblega vent ni set.
I uns talaiots allà escampats
en llur decrèpita ruïna,
pel sec terrer de la marina,
semblen ossams mal soterrats.
La ment es perd dins la foscor.
¿Qui dirà mai com fou la vida
d'aquella gènera extingida
pel temps remot de l'antigor?
Un negre corb que l'aire bat
al talaiot son vol atura;
de l'alt cairell de roca dura
un mot d'enigma s'ha esbombat.
Misteriós, l'aucell en dol
ha dit un mot d'estrany llenguatge:
i fuig el corb. I aquell paratge
roman més mut i més totsol.