(Sortint del poble pel camí dels Tamarius, arribareu al cap d'un quart i mig a les closes, i ja em direu si gaires indrets us somriuen més dolçament, sempre que no us deixeu enganyar pel posat il·lusòriament tranquil d'aquest paratge i espereu que se us entortolligui al cor com una heura de lenta creixença
...les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l'estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola
...les closes a l'hivern —quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança— encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l'abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s'emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestetes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires
el gos de la besàvia, la Viola, diuen que es va esmunyir fins a les closes per morir-hi, quan va adonar-se que ja no podria flairar res més, i així es va adormir panteixant entre la seda de l'herba i la mortalla de les fulles i una casa d'arrels va ser el seu clot.)