Somni III

Somni III (fragment)

 

Tot d'una em crida pel meu nom, obrint el bec,

l'ocell, complimentós a tall de frare llec

que solemnitza més l'apoteòsic dia.

 

—Adéu-siau, Poeta, vós i la companyia!

 

—Oh tu, petit ocell! Jo só meravellat

que em parlotegis amb aquesta dignitat.

 

A punta d'alba m'has parlat com un novici

qui de sos mots allunya la pompa i l'artifici.

I encara em tornes a parlar! Des del matí,

saltironant de mes petjades pel camí,

has resseguit la meva penosa caminada,

celant el refrigeri diví de la tonada?

 

—Jo sóc un altre ocell. No sé de qui em parleu.

Tots els ocells tenim, però, una sola veu:

la veu de la fillada, la veu de la vellúria.

Tots els ocells som un de sol per la cantúria.

 

—Tots els poetes en fem un pel nostre amor,

i esdevenim pels homes anímica lugor.

Ara, que de les bèsties de la remota faula

conec el mecanisme intern de la paraula

i els trucs de cadascuna; ara que, pelegrí,

em só tornat més savi del veure pel camí,

vull exalçar d'amor les tímides sagetes

i vull cantar la santa vinguda dels poetes.

Vosaltres, els ocells, teniu el mateix vol,

el mateix cant, el mateix viure, com un sol

ocell qui es repetís, i vostre encuny perdura

invariablement. Nosaltres, vers l'altura

fixem el nostre esguard; mes, de cada ull al dins,

la llum es desgavella en munió de brins,

i té cada poeta, la flor de sos martiris,

d'una diversa tija del gran esqueix de l'iris...—