Sobre el poble i darrere mateix de l’iglésia...

Sobre el poble i darrere mateix de l’iglésia, s’alça un turó rocós, en qual cim encara es troben avui dia vestigis de muralles i parets del que fou castell o torre de moros, anomenat la Meca. En ell, com en el de la Seca, a l’entrar en la frontera d’Andorra per la Farga, se veuen vestigis d’una galeria que baixava fins al mateix riu (?).

De la situació d’aquests castells la Seca i la Meca deu provenir la dita vulgar aplicada a qui molt ha corregut: «Ha seguit la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra»; mes, tenint en compte les minúscules proporcions d’aquest país i la curta distància que hi ha des de la Seca a la Meca, aquesta dita no devia aplicar-se en son origen sinó en sentit irònic, sentit que avui ha perdut, perquè sembla indicar que la persona que ha seguit la Seca i la Meca ha corregut mig món o poc menos, si bé és veritat que aquests dos enrunats castells ocupen l’entrada i la sortida –o poc menos– de la vall, d’on se dedueix que per a anar de l’un a l’altre se té d’atravessar tot el territori, és a dir, tot un Estat, per insignificant que aquest sia.

Ordino estava de festa quan nosaltres hi arribàvem: tots els seus habitants, endiumenjats, s’aplegaven al voltant de l’iglésia amb motiu de la benedicció de les campanes que en la mateixa plaça s’havien fos. El rector les ungia amb els sants olis i amb el ritual de rúbrica, acompanyat dels padrins, i acabada la bonica cerimònia les quatre neòfites feren oir llurs brunzentes i metàl·liques veus, que ressonaven, vibrants i clares, per tota la vall d’Ordino, a través d’una atmosfera diàfana i pura, en la solemnial quietud de la naturalesa, mentres els padrins i el poble les apedregava amb confits de tota mena.