Sigüenza corre partint un ventijol avellutat d'humitat. No és enjorn; és que el dia no pot créixer perquè pega en el trespol d'una nuvolada fosca. Darrere les serres, rutla la tronada mansament, amb cércols de núvols inflats, cotonosos, que, lluny s'esfilagarsen en pluja perpendicular i blava.
Una llarga blancor puja per tot el tall ple de mosses de la carena de Bèrnia.
Bèrnia és un galió tombat, amb la quilla trencada a martell; i entre les esquerdes i badats d'aqueixa quilla de pedra de foc, es carda i es descrina la boira; va caent-hi torrencial, tota escuma, i al vessant es parteix formant anyells molt grassos que caminen davallant i muntant, aprofitant-se de la solitud de la muntanya. La solitud de sempre es significa, es qualla avui en un color morat. Bèrnia apareix sense trets, sense denominació vegetal per als ulls. La seua plana de guaretons, d'hortes tendres, de pineda jove; els regalls, les garrigues dels aiguavessants... tot és immòbil, empastat del mateix color; tota la serralada és llisa, únicament morada.
Encara baixa més la nuvolada. Tot el paisatge es clou en un mateix reclot i en un mateix silenci. L'olor del vent, que ve d'altres camps, sadollats, es desploma en la quietud d'ací.
El temporal havia dessocat un ametler en un bancal, i era tombat, refermat sobre un colze, i així podia alçar el front de fullatge, guaitant la llunyania. Llauren a parell; va deixant la rella un cruixit fresc, l'única remor precisa, pronunciada en el matí, i entre la terra roja esclata l'onada del pedregar nou. S'aturen les mules i es giren cap a Sigüenza.
-Toquen a morts. Qui s'haurà mort, al poble?
I no ho sap el llaurador.