—Saps on podríem passar la vetlla? Al Cafè de les Delícies. Sé que hi torna anar en Daniel Serrallonga, a qui desitges conèixer, i, si hi és, te'l presentaré. Només et demano que, si en diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi, que amb mi no s'enfada. Jo me'l camelo, com ara diuen, i ell no ho coneix.
—Apa, doncs; ja estem anant-hi —vaig fer jo, més content que si em convidés a Romea, on en aquell temps el gran Fontova em feia plorar de riure.
I... tras, tras, tras... ja no vam parar fins a la rotonda que hi havia al fons d'aquell cafè, llavors un dels millors de Barcelona. Però des de la partió amb la sala d'entrada, on vam parar-nos a guaitar, en Serrallonga no es veia.
—Vatualisto! —va exclamar l'Armengol—. És capaç de ser a jugar!
—Com!, que també juga?
—Uf!, com un taül, si així li apreta.
—Mirem bé, mirem bé —vaig pregar jo, recant-me de perdre la diversió que se m'havia ofert.
I llavors vam anar resseguint el passadís de davant de les columnetes que aguanten la galeria de l'entresòl, fixant-nos detingudament en cada un dels concurrents que hi havia, discutint o llegint diaris, per aquelles taules. Reparant estava que, si abundaven els homes allí aquella vetlla, hi escassejaven les dones d'una manera estranya, quan sento que l'Armengol fa, tot d'un plegat, un —Ara! — que va durar cinc segons. Miro, i veig que, trencant de camí, se les emprèn cap a un quídam que, assegut sota la magnífica palmera de cristall tallat del mig de la sala, estava molt capficat en la lectura d'un diari que tenia estès verticalment i a frec de nas, de manera que l'única cosa que jo descobria del lector eren les mans. L'Armengol va parar-se davant seu, i, per dar-li la bona nit a tall d'estudiant i causar-li un ensurt, quina se'n pensa?... ell que li dóna un pinyac ben fort al diari. Però què va haver fet? L'agredit es va estremir de cap a peus com si l'hagués picat l'escorçó. Aquelles mans llargues, nuoses, que jo mirava, es van crispar sobtadament: l'una, l'esquerra, retenint el diari llançat de costat; l'altra agafant com una maça l'ampolla d'aigua que tenia més a prop. I no cal dir que, ensems, tot l'home es va aixecar, tan llarg com era, amb posat amenaçador, esblanqueït de ràbia, amb els ulls fora del cap i els lentes de gairell, cercant l'insolent autor d'aquell pinyac.
—Que dimoni!, com se les pren! —vaig pensar jo corrent-hi per ajudar a evitar l'escàndol. Però encara jo no havia dat ni cinc passos, que ja vaig veure conjurat el perill: l'Armengol s'havia fet perdonar amb aquell somrís simpàtic que sempre ha tingut, i en Serrallonga, desarmat segurament per l'evidència de la bona intenció, recobrava els colors, soltava l'ampolla i s'acontentava amb amenaçar son amic amb un revés més acaronador que altra cosa, acompanyant-lo amb les següents paraules:
—Ara mateix que et pego, ximplet! Poc pensava en tu. Em creia ben be heure-me-les amb algun reaccionari mal educat amb algún neo, mortificat, potser, de veure'm llegir el Gil Blas.