Santa Coloma

 

Feliç aquell que sap riure i somriure
davant el món, i malaurat aquell
que l'esguarda serè. Aprendre a viure
 
és llei de l'home, no pas de l'ocell,
que assenyat neix, i savi viu i mor.
Mancat d'ales, tancat dins de sa pell,
 
l'home té el cant per a volar i té el cor.
Tothom gasta el seu temps, la seva vida,
a sa faisó. I tot calla. I tot té por
 
del més enllà, del temps i de la mida.
La vida ens volta, mes a certes hores
tot fa sentor de mort. La llum ens crida
 
cada matí, a l'hora en què tu enyores
segles i gent, mes la tenebra ens peix.
Estimem per a créixer i aleshores
 
ens dispersem en el nou ser que creix
i som més sols com més gent estimem.
Estimar és allunyar-se d'hom mateix
 
i sovint no sabem allò que fem.
Santa Coloma, pedra, atzur i estrella,
que guardes tot allò que menyspreem,
 
silueta de sant o de donzella,
remodelada per les mans del vent,
trista per sola i per sola bella,
vencedora del temps i de la gent.
 
                                           1984