¡Santa Coloma! Vet aquí un poble ben particular...

¡Santa Coloma! Vet aquí un poble ben particular; no m’ha vingut pas de nou al veure’l per primera vegada. Jo recordo haver llegit més d’una volta sa descripció, o per lo menos (sic) molt semblant, en algunes de les novel·les idealistes que llegia quan era petit. Després he dubtat sempre de l’existència de tals llocs, però he vist Santa Coloma i no puc menos de creure als Fenillets i als Lottis. Figura’t un grup de rústegues cases agrupades al peu d’un bonic campanaret de finestrals bizantins, i aquest poblet amagat dins d’un bosquet de roures i alzines, al peu mateix d’una muntanya i estenent-se davant seu una plana paradisíaca, pel mig de les quals corre un riuet d’aigües fresques i pures: una verdadera vall de la Provença llegendària, de les que Florian descriu en sa novel·la pastoril Etoile. Lo Valira, al passar per aquí, encantat d’aquest paisatge, fins detura sa corrent impetuosa i s’encanta contemplant-ho. ¡I que és bonica aquesta Vall pròpiament dita d’Andorra! Sembla mentida que al cor d’aquestes muntanyes tan agrestes puga trobar-s’hi un lloc semblant; és qüestió d’obrir la vista i quedar encantat. Dins d’un marc d’altes muntanyes s’estén un cuadro ple de flors, un verdader cuadro que ni el pinzell de Casto Plasencia hauria copiat, un cuadro de cerca (sic) quatre kilòmetres quadrats que pintà amb sa mà de mestre inimitable lo Diví Artista. Pel centre corre el Valira, ample i quiet, a un costat i altre s’estenen extensos prats, per on se belluguen remats de trenta mules i bous, uns prats verds i matisats, creuats d’acèquies (segles, que diuen ells), per la vora de las quals s’estenen fileres d’olms i altres arbres gegantins. En últim terme, lo poble de les Escaldes, més a prop i a l’esquerra, Andorra la Vella; i tot això banyat per una mar de llum, tot matisat, tot despedint reflexos, des de l’aigua del riu a les teulades de las cases. ¡Oh, és sublim! No crec olvidar mai més la impressió que em féu.