Ronda Sant Pau enllà, amb malestar creixent. Sentia la xardor del foc a mesura que s'acostava a la foguera. A la Ronda sempre hi havia gent. Les terrasses de les cerveseries plenes de gom a gom. Abelles xumant la pròpia mel. El mercat de Sant Antoni. ¿Com era jo, quan els matins de diumenge venia a canviar cromos, a comprar tebeos? La mare remugava: no vull que portis aquestes porqueries a casa. I cridava: Déu sap per quines mans han passat i si eren mans de malalt, em sents? Ara les voltes del mercat estaven solitàries i fosques. Un gos vagabund olorava els regalims de les parets. No vaig aconseguir identificar-me, Fiorella. Vaig restar una estona llarga allà dret, sense veure res, només el gos i jo. L'antic cinema Rondas, ara teatre Calderón, el bar del costat clausurat per ordre governativa i les putes foragitades. La vorera des del Rondes fins al Pes de la Palla habitada únicament pels fantasmes de les putes familiars, les estraperlistes del tengo pan, tengo tabaco, després, quan el pa ja no era negoci perquè les fleques eren plenes de barres de pa blanc, tabaco, tabaco rubio, tengo tabaco. La Rosa (es deia Rosa?), filla de donya Emília, la senyora Emília, la vella esdentegada i mig bruixa, d'edat incalculable, que segons es deia havia representat un cert paper en la guerra de Cuba a favor dels insurrectes i que la Rosa era filla d'un capitost indígena que fou víctima d'una emboscada.