Rialb està situat en un eixamplament de la vall i és el primer poble que ens surt al camí amb autèntica cara pirinenca. L'aromàtica rusticitat de Rialb m'ha fet pensar en una originalíssima i negra flor.
Totes les portes són encara tancades i no es veu ningú. Només, des d'una finestra, tres nines idèntiques miren passar, amb ulls blaus d'infinita sorpresa, el foraster.
I de sobte, quan el foraster entra a la plaça, el rep un inesperat devessall de campanes -unes campanes que toquen alguna cosa més que les sis: toquen a missa i a festa major i a vida.
Com si tot plegat fos una joguina mecànica, a cada campanada s'obre una porta de Rialb i en surt una vella i la processó de les velles pels carrers amb faldilles negres fins als peus, caminant amb pas lent i invisible, sembla una processó de petites i prodigioses campanes.
Rialb, convertit en una immensa i delicada caixeta de música, ha fet callar la sang al cor del foraster, que té els ulls pintats d'infinita sorpresa, com les tres nines de la finestra. Al capdavall es decideix, com tothom, a ficar-se carrer enllà per acostar-se a l'església.
El carrer del Mig, de Rialb, és el carrer més bellament rústic que he trobat camí de França. Els porxos de pedra fosca i antiga, de pedra que sembla finament aixafada pel pes del temps, li donen una ombra familiar. Diria que les petites portes -totes diferents- són pintades a la paret, si no fos que, en passar jo, s'obren en silenci per donar pas a les dones, que tenen l'aire pacífic de les figures del pessebre.
Pel mig del carrer passa un rec bellugadís, que les velles creuen sense esforç per les pedres sabudes de memòria.