Quan tenia deu anys passàvem els dies de festa i alguns de feiners a la platja que hi ha a llevant del Cap de Salou. No hi havia cap tipus de vegetació, només algunes plantes de jonc, panical marí, una esporàdica florida d'iris i un petit bosquet de tamarius. De fet, passàvem el dia sota una vela, parada en quatre pals davant les casetes de bany. Un parell de cops, en tot l'estiu, fèiem una excursió, a dinar, als boscos del massís del Cap de Salou. No passàvem dels Replanells, al Codolar, que tanquen per llevant l'anomenada Platja Llarga. Allí vaig aprendre a mirar la mar i la sorra des de la claror del pinar. I a aquella hora del dia, aquesta mirada des de l'ombra, la calor intensa i frenètic el neguit de les cigales, era d'agrair. El sotabosc també era frescal, més ufà que el de Vilafortuny. L'arbreda era de pi blanc, i hi havia frondoses mates de llentiscle, de romaní i lligacames d'aritjol. Assegut damunt una pedra, amb el tovalló a la falda, menjàvem un parell d'entrepans, pernil i formatge. La mar al migdia amb la calma brillava com una llauna. La llum, n'hi havia molta, donava un matís taronja, intens, a la sorra. Tinc record de tenir molta set, i a tota hora demanar aigua. Mai n'he patit tanta com en aquelles excursions, potser perquè l'aigua ens la racionava el volum de la cantimplora. Devia ser aquest desig, el de posar-se a la boca una mica de líquid, que ens feia esperar amb impaciència l'arribada de les postres.