Quan a un senyal d'en Galceran, en Mitjagalta rebentà el crani del tinent, una pluja de bales, metralla, perdigonada, pedres i crits, escopinades i renecs va caure sobre els soldats. En tenien prou i massa per arrencar a córrer bosc avall els que no havien caigut. Un sergent aconseguí aturar la davallada d'un grup de soldats que començaren a disparar a cegues cap als arbres. El sol queia i era difícil reconèixer les ombres sobre les branques.
—Aquest el vull viu! —va cridar en Galceran, amarada la gola de la sentor groc amarg de la pólvora. Mentre la vintena justa de soldats que restaven amb el sergent carregaven les armes, en Galceran saltà de l'arbre i en quatre gambades es presentà davant l'astorat militar. D'altres homes van saltar i començaren un cos a cos amb els soldats. El Queraltó dels Rasos, amb el trabuc encanonant el sergent, el comminà a deixar l'arma. L'altre la llançà i aixecà les mans. Dos homes se'l van emportar cap al cau mentre els altres feien neteja d'armes entre els cadàvers. I el Queraltó ja no sentia fressa de timbal a les orelles; la tenia a la sang i no en feia cabal.