Prop de la casa de Binissalem hi ha un carrer dedicat a en Llorenç Villalonga de Tofla. Deixem la casa i anem més al nord. Arribem a «Can Gelabert», la possessió de l'avi de la Teresa Gelabert. És una casa encara més gran, quasi enrunada. La part del darrera és plena de brossa, de males herbes; les parets ennegrides pel temps. El celler, quasi enderrocat, amb bigues corcades, que cauen a poc a poc. Herbes, pedres, trossos de fusta tot enderrocat i apilonat dins l'edifici. La tina també estava corcada. Dins de la cava hi havia una escala tallada en pedra, que comunicava amb una mina subterrània que donava al pou. Tot tenia un aire misteriós, d'enigma, de desolació. Abans l'avi de la Teresa Gelabert era l'amo de mig poble i vivia de les vinyes. Avui, segons la Teresa Gelabert, el «turisme ho ha desfet tot». Les ametlles no les recull ningú, i un any es moren amb les gelades, i l'altre, perquè es podreixen als arbres. Les ametlles i el vi de Binissalem donaven prou per viure i tenir petits luxes aristòcrates rurals. A la paret del davant de la casa hi ha un pati típic mallorquí.