Porta de límits (Fragment)
Recordar el Pelma li produeix un dolor agut a les costelles. Passejava un diumenge a primeres hores del matí per la desolació del parc de l'Escorxador. Va coincidir amb el gos de mirada perduda a tocar de l'escultura fàl·lica de Miró. No sabia avenir-se que haguessin tingut el desvergonyiment de plantar aquella cosa horrible, indecent, que per a més sarcasme els diaris titulaven de genial. Va observar que el gos aixecava la pota i es pixava a la base del monument. Es va acostar al gos menut i esquelètic, producte d'infinitat de mescles, i li acaronà el caparró. A partir de llavors el gos va seguir-lo. Quan se'n va adonar, va fer per manera que s'allunyés. La bèstia reculava unes passes, el mirava expectant, i després, sempre a distància, reprenia la marxa a l'encalç de l'home que li havia dedicat el toc de tendresa, com si fos el seu únic amic i no estigués disposat a perdre'l. Més tard l'home es va girar d'una revolada i va cridar sense convicció:
—Vés-te'n d'una vegada, pelma!
El gos no es va immutar. Així doncs, es va quedar amb el nom de Pelma i home i gos van compartir uns quants anys el pis del carrer Provença. Vivien l'un per l'altre. Fins que un dia ell, encaboriat, va oblidar que el Pelma sempre el seguia, anés on anés, i en tancar darrere seu la porta del bany amb inusual brusquedat, va enxampar de ple el cos vulnerable del gos. Li enfonsà el tòrax. La bestiola va deixar anar un grinyol terrible. Al seu torn ell també va cridar com si la patacada seca de la porta hagués fracturat les seves pròpies costelles. El Pelma va morir als seus braços. Gemegava de dolor i el mirava amb ulls vidriosos. Poc abans d'acabar-se va llepar la mà de l'home que l'acaronava amb urgència culpable, plorant a llàgrima viva.
En la clandestinitat de la matinada va sepultar el cos del Pelma al peu de l'escultura de Miró, just on el gos desconegut, sense raça definida, també solitari, havia orinat potser com a demostració de rebuig estètic.