Porta de límits (Fragment)
Ell opina que la Porta de la Pau és l'única porta de Barcelona que mereix el nom de tal. Sempre ho ha cregut així i no se'n desdiu. De la mateixa manera que s'ha negat del tot a reconèixer que pugui ser equiparada amb el Portal de l'Àngel o el Portal de Santa Madrona. No ha intentat explicar-se on rau la diferència. Ho creu i és suficient.
Dret al capdamunt de les escales de l'embarcador de les Golondrinas, observa sense expressió l'aigua oliosa, fosca i emporcada per tota mena de deixalles que llepa la pedra ennegrida del moll. La Porta de la Pau és de fet una boca closa. No té llinda ni muntants; no mena enlloc. Llevat que disposés de diners per comprar-se un passatge, s'instal·lés en una cabina d'un transatlàntic de qualsevol bandera i es deixés portar per l'atzar de les rutes marines.
Més o menys així ho havia fet Colom partint de Palos amb les tres caravel·les,
Eran tres las carabelas del viejo Colón,
la Pinta, la Santa María y la Niña.
Tres pétalos de nardos abrileños,
tres caprichos de la mar oceana
obsedit pel pressentiment de noves terres indianes. La reproducció carnavalesca de la Santa María, la nau capitana, gronxant-se suaument a l'esquerra, conservava de forma el record de l'aventura.
El temps del navegant Colom era tot un altre. Llavors la Porta de la Pau s'obria de debò a la vastitud del mar; i l'agosarat mariner ambicionava descobrir vies inexplorades al comerç de l'època i al capdavall obtenir, en benefici de la corona catòlica, el control de les espècies. Ara el personatge que un dia es va veure encadenat per l'augusta ingratitud, estenia el braç dret assenyalant el rumb de les Amèriques des d'una alçada de seixanta metres. Si hagués estat en la mateixa posició només que a peu pla, a frec de l'aigua petrolejada, potser la gent hauria interpretat que el dit del navegant cridava l'atenció sobre un estol de gavines que sobrevolaven l'escullera.