Per fi, allà a un quart de quatre arribaven a l'esplanada del santuari, havent ja trobat, poques passes abans, en Rossendo, ajagut a l'ombra d'un bosc gegantí, la visera de la blanca gorra als ulls, la màquina tombada al costat. La desordenada disposició de les poques construccions que hi ha allí, el pobríssim aspecte de caserna o d'hospital que la major part presenten, i la humilitat vulgar de la capella mateixa, no els oferiren el menor encís de poesia i sorpresa: més aviat els feien nosa, enmig d'aquell bosc imponderable, que deixava albirar ací i allà ses esveltes columnates agrisades de bell liquen, ses ombres somnioses i ses perspectives infinites. I, com que el temps escassejava, van ficar-se corrents a la capella per saludar la Verge amb una salve, i van seguir, en eixir-ne, al capellà, que els sortí al pas, fins al despatx de records piadosos, on romangueren bona estona. Sobretot, elles, les dones, que hi trobaren ocasió de sadollar aquell amor a la superfluïtat i a les menuderies que les caracteritza, no sabien sortir-ne mai. Medalles, rosaris, quadrets, vistes, imatges, mànecs de ploma, penjolls, medallons, petxines, gotets esmaltats, escapularis, cistellets, àlbums, estampetes, tota aquella metralla idolàtrica reproduïda a l'infinit, en coure, argent i or, en fusta, os, mareperla o alabastre, i l'altra, en seda, pergamí o senzill paper les van remenar i mercadejar trenta vegades, fins a omplir-se'n les butxaques amb una fruïció indescriptible. A títol de record, van canviar-se uns i altres quelcom del que havien comprat, i sols a un nou avís del Nen Xacó es determinaren a sortir d'allí.
—Corrin, corrin cap al Pedró —féu el guia—, que el temps ens cal per a tornar a la vila.