Per continuar cap a la Fontcalda hem de seguir la via del tren, on creixen matolls, i passar dos túnels curts. No ens quedem tranquils fins que no veiem, al fons de la vall i a l'esquerra, unes cases que deuen ser el santuari. Trobem el camí que hi duu i la baixada és ràpida. Ara es veu clarament una església i dos edificis llargs que deu ser on hi ha les cel·les.
Passo un pontet, sobre el riu, i me'n vaig ràpidament a investigar si podré dormir aquí. Ja tindré temps, després, d'observar què és això de la Fontcalda.
En un dels edificis, a tocar l'església, hi ha una porta i entro. És un espai més aviat fosc, amb un taulell de bar, curt. Diguem-ne la recepció. La meva pregunta obté una resposta aclaparadora:
— Ho sento, ho tenim tot ple
— Tot ple? —i em resisteixo a admetre-ho. L'home obre els braços, com volent dir "què més voldria, però no hi puc fer res".
Li explico que hem fet una bona caminada, avui, que hem sortit al matí d'Horta de Sant Joan —mentre ho dic m'adono que Horta queda molt lluny, i no tan sols en quilòmetres; a mi mateix em fa estrany que aquest matí hagi esmorzat a Horta, i l'aventura per la muntanya de Santa Bàrbara...— i que confiàvem trobar llit, aquí.
— Me'n faig càrrec —diu l'home— però de les cel·les noves, que en diem, no n'hi ha cap de buida. Miri, hi ha una gent que és aquí des del matí, esperant que uns que han de marxar cap a Gandesa deixin lliure la que ocupen.
Hem deixat les motxilles al peu del taulell, i no tenim ganes de tornar-les a carregar, per ara.
— Ha dit les noves... Que vol dir que n'hi ha de velles?
— N'hi ha de més antigues, sí, però tampoc no n'hi puc donar cap.
Potser perquè, després d'això, ja no diem res, veu que no ens movem i entén que va de debò que anem a peu i que a aquestes hores ja no tenim alternativa, suggereix:
— Mirin, vagin a fer un tomb, i tornin d'aquí a mitja hora, veurem si he trobat alguna solució.