Pel veïnat va córrer la brama que el Marcel Coloma de La Mar Brava havia sofert un atac de feridura que sense damnar-li seriosament el cervell l'havia deixat amb les facultats malmeses. A la primeria tothom s'interessava per la seva «recuperació», ignorants de la mena de falconada que 1'havia envestit. Marcel Coloma havia nascut a la Barceloneta i el barri sabia que no era home que tolerés les intimitats. Amb el temps i d'una manera tàcita, evitaven de referir-se a la seva salut. Quan li veien aquella mirada d'aclaparament absolut, gairebé els feia llàstima. Era evident que Marcel Coloma no podia desplaçar-se enlloc sense que l'acompanyessin i que s'havia tornat més eixut de caràcter a causa de l'estancament que l'afligia.
Un dia ja remot Marcel Coloma havia tornat del mar per establir-se a la Barceloneta, a primera línia de la platja. Solia explicar-ho amb una frase lacònica:
—Qui s'ha passat mitja vida navegant, no pot viure en terra sense tenir els ulls en la mar.
Des que es reconeixia tocat pel malefici i havia anat perdent l'esperança de recuperar l'autonomia, defugia la visió del mar. Evitava fins i tot acostar-se als finestrals del restaurant que dominaven la platja. Encara més: no va trepitjar una sola vegada la sorra grisa. Feia com si del matí infaust ençà la Mediterrània hagués estat suprimida dels seus records. La coneixia prou bé per saber que no podia fiar-se'n.
Durant uns quants mesos Marcel Coloma havia repassat atentament els diaris rebuscant una notícia que mai no va aparèixer impresa. El fet de no localitzar-la no va contribuir a assossegar-lo. Més d'hora o més tard el mar retorna a les costes tot allò que el destorba.
El dia que enderroquin els magatzems portuaris de la Barceloneta i s'obri el passeig Nacional a la vista de la ciutat, Marcel Coloma té el propòsit de suspendre la seva estada diària d'un parell d'hores al banc. No vol permetre que l'atzar el faci coincidir amb la descoberta d'un cos inflat i probablement rosegat pels peixos, flotant a les aigües fosques del port.