Passejà també per la vall de Sant Daniel, tota envaïda de la pau seràfica que respira el convent de les monges benedictines. Ací, els pollancs prenien ja una grogor de ginesta. Un petit alè d'oratge els desfullava i, llavors, la grogor encampia les margenades, les torrenteres i els guarets. Les terres ermes sangonejaven darrera la rella del llaurador i les fumeres dels artigaires enterbolien la silueta dels pinars.
En la font d'en Pericot, tan concorreguda a l'estiu, no hi havia una ànima. Sols, de tant en tant, s'hi atansava una noia, omplia uns càntirs i se'n tornava pel mateix camí.