Passeig a Balansat
L'admirada estranyesa esdevé clara
habitud estremida. Seguiré
pels divergents camins que ara ja sé
a on duen —i són tots nous encara.
Entorn de l'alt fossar, la vista, avara
del mateix horitzó, estendré. Que bé,
dins, sempre junts, els morts —final recer
que recull el que vida i temps separa!
Oh Balansat de vents i fonts pregones,
cingles reptant una insistència d'ones
i camps oberts de feina i de saó!
Es succeeixen llunes en silenci,
i apar —passa una noia— que comenci
un temps intacte en cada estació.