Nocturn a la muralla
Lluna damunt. Absorta la muralla.
Oliba d'ull alerta en un recó.
Puja de cada pedra una clamor.
Si bé escolteu, no res: la pedra calla.
Dards argentats es filtren per la malla
de l'alt llorer —al mur, punts de claror—.
Un estel viu, pupil·la de minyó,
amb cada punta de xiprer es baralla.
Segueix la nit callant. Un sentinella
ha donat el seu crit. Com roc, s'estella
al mur informe i es projecta lluny.
Alarma meva inútil. Tot, encara,
segueix silenciós. El cor es para
del surt, mentre la lluna, a dalt, s'esmuny.