Mos somnis
Un temps, lo consol tenia
de somiar-te sovint,
i em bastava una paraula,
una mirada, un somrís,
per oblidar ma orfanesa
enc que fos per una nit,
i recruàs l'enyorança
que sentia, al deixondir.
Les visites misterioses
que me feies d'adormit
i tendrament t'agraïa,
¿per què les planys a ton fill?
Ma orfanesa es fa més fosca.
d'ençà, que no te somii,
puix que el cor, l'infant de sempre,
enyora el matern abric.
Ara els somnis són ben altres,
somii llibres llemosins,
veig obres desconegudes,
incunables, manuscrits,
i quan me trob en mes glòries
fullejant autors antics,
me despert..., veent amb recança
la buidor de mos desigs.
¿Te sap greu l'ardent fal·lera
que per nostra llengua tinc?
¿Creus que mos records aminva
i em castigues amb l'oblit?
¿Zels tindries de l'idioma
que de ta boca aprenguí?...
Dues amors que en fan una,
no les cal descompartir...