M'hi havien tirat...

M'hi havien tirat, a l'aigua freda del riu Ter, a l'hivern de mil nou-cents trenta-nou. Sí, ja sé que sembla fet expressament: just cent anys després dels fets que havien provocat el meu naixement va tornar-hi haver sarau del fort i jo en vaig ser una de les moltes víctimes.

La nit de la meva forçosa cabussada -perquè m'ho van fer amb nocturnitat i traïdoria que, segons els entesos, són circumstàncies agreujants- varen venir al monument una colla d'homes. Semblava que sabien molt bé què volien fer i ho portaven molt estudiat. Un d'ells, proveït d'una corda i amb l'ajuda d'una escala -i amb molta agilitat en el tros final- es va enfilar per la columna que m'aguantava fins que va arribar a la meva alçada. Va lligar-me un cap de la corda al coll, va donar-l'hi tres o quatre voltes més per l'entorn del meu cos i va tirar l'altre cap als seus col·legues que esperaven a baix. Aquests van agafar la corda i la van lligar en un camió que tenien preparat en aquell carrer on el dia de la meva inauguració, feia més de quaranta anys, havien parat els carruatges que duien els manaies d'aquell temps. Quan van tenir la corda ben assegurada, van engegar el camió. La corda es va tensar i jo vaig sentir que tot començava a trontollar fins que vaig caure. Sí senyor! Vaig caure a terra, al meu jardinet. Quina trompada! Allà hi vaig deixar els primers trocets de la meva estructura i hi vaig perdre també l'escut i -paradoxalment mentre em martiritzaven- la palma del martiri. I encara vaig estar de sort, perquè amb aquella caiguda podia haver quedat desintegrada. Des d'aquell dia -i això va ser l'únic positiu del malaurat succés- sé que sóc forta i ben construïda. En aquells moments, però, tota jo era canguelis i, si hagués estat de carn i ossos, hauria fet allò que en diuen "tremolar com una fulla d'arbre".

El camió va seguir baixant per aquell carrer que feia una forta pendent fins al passeig de la Font Viva, a tocar el pont que en deien d'Olot. Jo, arrossegada com una catifa vella, amb una fressa de mil dimonis, deixava en les llambordes trocets de la meva còrpora massissa a cada rebot que hi feia. I això no era el pitjor. En arribar al pont, els meus botxins van unir esforços i van aconseguir remuntar-me per damunt de la barana i llençar-me a l'aigua. Patat-xap! Un salt de quatre o cinc metres i em vaig enfonsar en l'aigua del riu. Freda com el gel. Vaig quedar dintre del riu, gairebé a sota del pont, en un lloc força fondo. Recolzada sobre la panxa, on havia tingut l'escut amb el gall i la palma del martiri.