M'han allotjat a l'altre extrem de la plaça, junt a l'angle que formen l'edifici de 1'Ajuntament i la carretera de Sant Joan. La Justi calcula que, si encara hi hagués, com fins al 1839, el palau de l'abat, jo estaria, més o menys, al davant de la porta. Ara, on hi havia el palau, no paren de passar-hi, d'un cap de dia a l'altre, automòbils, camions i motos. Fum i soroll tot el dia. Vist pel cantó positiu, és un dels llocs més cèntrics de la vila: el rovell de l'ou.
Vaig estar molt contenta quan, aprofitant el meu trasllat, varen reposar-me la palma del martiri dintre d'aquella mena de neula sense sentit que semblava tenir amagada a la mà dreta. L'únic testimoni que restava de les meves penúries aquàtiques eren els dits escapçats de la meva mà esquerra.
La plaça ha canviat molt. La carretera que l'envoltava per la meva dreta i el meu davant, ara passa pel mig, i no queda ni rastre d'aquell meu primer monument amb columna, reixes i palmeretes: ara estic gairebé a peu pla, ja que el meu pedestal s'alça poc del nivell de terra. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients. Des de dalt de la columna veia un panorama més ampli, més muntanyes, més carrers, i podia xafardejar en els habitatges quan, sobretot a l'estiu, deixaven balcons i finestres oberts i, a vegades, a les nits, els llums encesos. M'hi havia passat vetllades molt entretingudes. En canvi ara he perdut tot això, però, com que al costat del meu pedestal hi ha bancs per seure i solen estar concorreguts, hi he guanyat estar més a prop del personal, escoltar les seves converses, assabentar-me de tots els successos del poble i enriquir el meu lèxic. La Justi, en això del lèxic, no hi està d'acord. Diu que només aprenc paraulotes i expressions ordinàries. La Justi és molt primmirada en això de parlar bé. Jo li dic que l'important és fer-se entendre com més de pressa i més clar millor.