Mentre això passava a la cambra ducal, el tràfec seguia a la resta del palau. Les serventes pujaven les escales amb poals d'aigua cremant i les baixaven amb llibrells de roba sangonosa. Un rebombori frenètic omplia de crits la casa, mentre a la cuina les cassoles bullien com la mar en tempesta. L'enrenou arribava als salons on el duc esperava que l'anunci de la germana s'acomplira. La nit avançava lentament, mentre pregava, preocupat. Pels finestrals s'entreveia el cabalós riu Blanc -així l'anomenaven els moros locals-, amb les aigües tèrboles i d'un color rogenc a causa de les primeres pluges de tardor, sovint torrencials a la zona.
Aquest riu, més que una espasa lluent, semblava un llit de part. El duc desesperava d'esperar, quan mirà cap al cel que clarejava; el sorprengué una estrella que li somreia amb una llum especial. A l'horitzó -la ratlla en blau del Mediterrani- s'insinuava el dia entre plomalls de palmeres.
De colp, els crits de part foren silenciats pels plors d'una criatura.
Només saber-se que el nounat era un xiquet, tots, senyors i criats, donaren gràcies a Déu, i al sant d'Assís. Alegria. La partera embolcallà el nadó amb uns draps blancs, i el posà al braç de la mare qui, feliçment fatigada, exclamà mentre el besava:
-Benvingut sigau, Francesc, àngel meu.