Matí de juny alt, gran, precís fins en els confins. Sigüenza, al davant. Podria anar girant-se, mirant-lo tot. Però s'imposa la penitència de beure'l a glopets, de disciplinar-ne la contemplació.
Ara restarà cara a cara del poblet, encara que els horitzons el criden amb un crit infinit de silenci per fer que els seus ulls botegen i es rebolquen en les seues delícies.
El corprèn la joia de tenir de veritat aquell poble en què pensem sempre quan contem un conte. «Això va anar i era... un poble... ». I per l'esguard dels menuts va passant quietament aquell poble. És la troballa de la nostra paraula feta realitat. Joia de la revelació i de la pronunciació de la paraula «poble»; només, que, aquest és més bru i més vell. Allò que Sigüenza imaginava o recordava com a blancor seua, és claredat que no li pertany.
Tot el caseriu s'arrecessa per un pujol, i munta triangularment. Les conques de les finestreues i de les golfes, els llavis dels finestrons, totes les cases, es fixen en Sigüenza, i li pregunten atònites, escorcolladores, adormint-se; i les que tenen l'ombra en un racó de la cella de la llinda, el miren de reüll. Algunes es belluguen sense front perquè de seguida els baixa la visera parda de la teulada; d'altres tenen la calba ossuda i ascètica del mur que prossegueix. Al capdamunt, la parròquia, de panys de paret llisos, i, enmig, el campanar, amb una faç cremada pel sol i l'altra a l'obac; una campaneta a cada costat del nas que fa el cantó; dalt, la cupuleta, amb les gracioses anses dels contraforts petitons, com un cànter daurat; el fullatge del penell s'embeu i es submergeix en la blavor.