Maror
Venc i m'assec, quan mor el dia,
ran de la mar; sent sa remor:
si tengués ales, volaria
per l'ample espai cercant claror.
En va, dins l'ombra de la vida,
cerc un estel que em doni llum,
destriant lo ver de la mentida,
lo que és calor de lo que és fum.
Són les ventures papallones
i és el penar com la maror,
que, enc que es condorma per estones,
redola sempre, com les ones,
com l'esquirol bellugador.
De molts de cors de moltes nines,
que més que cors són encensers,
brosta l'amor plena d'espines
com la poncella dels rosers.
I molts de cors d'homes i dones
són llibres vells d'intrincats fulls;
i ànimes belles, humils, bones,
són fondes mars plenes d'esculls.
El cos es gàbia enganyadora
que té captiu el pensament;
mes, ¿què desitja i què es que enyora
aquesta aranya filadora
que tant com tix se va estrenyent?
No sabrà mai la criatura
què és bo i dolent, petit o gran:
sos pensaments, a la ventura,
com la maror que mai s'atura,
redolaran... redolaran...