Los Mossos de l'Esquadra
I
Si voleu valents de mena,
anau amb los catalans,
sobretot los de l'Esquadra,
sobretot los xics de Valls.
Ells són la flor de la terra
que no s'hi cria un covard,
i d'entre la flor encara
ne son triats de gra a gra.
Los denerits són cunyeres,
los curts passen de nou pams,
lo més sonso de la colla
faria cara a un gegant.
Los lladres vos ho dirien,
los lladres de camí ral,
qui no poden traure l'urpa
sens veure's emmanillats.
D'ençà que els Mossos les guarden,
en les cases no hi ha clau,
i els marxants van per les fires
amb los diners a les mans.
Demanau-los-ho, i amb llàgrimes
la resposta us donaran,
que vius encara ja els ploren
com si fos pels funerals.
Puix per bons i braus que sien
fins a avui han arribat,
comptades tenen les hores,
demà no en restarà cap.
A fer-ne perdre la mena
venir avui ha jurat
Carrasclet amb cinc-cents homes
que són mig homes mig cans.
Tots són bandolers d'ofici,
la flor de cada veïnat,
als bons minyons de la colla
se'ls podria arreu penjar.
Ell, ans de ventar ses cendres,
vol donar als llops sa carn,
i de la sang dels Vecianes
vol abeurar-ne els cavalls.
I ho farà, puix és per fer-ho,
i no fa un jurament fals;
més que més si en colls de nobles
son sabré pot amussar.
Què és allò que lluenteja
de Vallmoll al camí ral?
Són ells! Minyons d'en Veciana,
Déu vos haja perdonat!