L'ombra del claustre
El sol daura la pedra destrament llaurada. En el terra lluent, en la paret de pedra plomada i damunt de sis tombes, teixeixo una teranyina d'ombra fosca. El sol forada el buit de la pedra entre l'ogiva flamejada i al seu pas, lentament, bellugo el dibuix calcat. En córrer el dia, la línia per- pendicular esdevé inclinada, fins que, en caure la tarda, el sol ja no ateny el clos del claustre. Quan un núvol tapa l'astre, faig mutis, quan el raig torna, reapareixo a escena. En els cels de grisor l'existència s'esfuma. Els homes, tots creuen ésser com els finestrals del claustre, bells, har- mònics, de perfecta pedra cisellada i d'obra duradora. Ben mirat són com jo, una ombra presumida i fugissera.