Lo naixement (fragment)
Corpresa per l'amor de l'etern Pare
que dins son cor se torna amor de Mare,
pren en ses mans al Déu que la creà:
humil l'adora amb sos puríssims llavis,
i Ell que plorava ja nostres agravis
amb aquell bes d'amor s'aconhortà.
Amb fi llenç i candíssim embolcalla
l'hermós Anyell que bela entre la palla,
i amorosa l'estreny sobre son cor,
i entre sos braços, tendra i amorosa,
com l'hòstia santa en son altar la posa,
les entranyes fonent-se-li d'amor.
Aprés li mostra el pit, casta poncella
de rosa que entre lliris s'esbadella
per dar son calze de rosada al sol.
Font de l'aigua puríssima i sagrada
amb què el Déu d'Israel que l'ha sellada
de Salomó els jardins arrosar vol.
Aquell que l'univers omple de vida,
del sol esplèndid a l'humil calcida,
aquella mar d'on brollen tots los rius,
com los coloms que ronquen dintre l'heura
si en eixa font davídica s'abeura,
com floriran, Betlem, tos regadius!
A la rosa penjat de sa mamella
xucla mel l'infantó com una abella:
tremolen de plaer les flors del prat,
Àngels i Sants de baix en baix s'ho diuen,
los set cels s'estremeixen i somriuen
veent somriure al bell cim la Trinitat.
Mes, ¿què hi veuen al fons d'aqueix misteri
que en lo porxe blavós de l'hemisferi
los Serafins s'aboquen a mirar?
Hi veuen la bellesa sobirana
caiguda al clot de la misèria humana
com una estrella en fanguillós joncar.