Lletres obertes a Ausiàs March
II
Avui que el sol d'hivern
es trenca en cantelluts trossos
contra aquest engolidor Mediterrani
i que els carrancs de la llum s'enfilen
per les cames de dues tendres neerlandeses,
jo, gairebé sol en aquesta Albufereta,
òbric la clau dels pulmons
i llance el teu nom a les gavines sense nord
d'aquest esplèndid matí de febrer: «Ausiaaaàs...!››
I la mar comença a bullir
com la cassola en forn, cercant a les palpentes
totes les campanes dels teus versos,
enfonsades i badades, ja per sempre, per la fam del monstre.
Ai poeta! I com paguem aquest alt preu
de no poder trobar-nos al mateix pinyó
de la roda del temps!
Jo que t'hagués parlat de cuixes
com brases incendiant les platges,
de pits de cirera tremolant sota llençols
de lluna al pal de la nit,
de les teues caceres de passions de mil forats...
de la nostra terra dessagnant-se!
Però tu, senyor feudal amb problema de consciència,
just al cim de la història del poble
decidires d'anar-te'n, tu, Ausiàs March, cavaller lletrat.
Potser, algun dia eixiràs d'enmig de la mar,
com un Tritó, escumejant versos,
llum i els teus empouats silencis,
i de nou un vailet, tremolant, et lliurarà la flor.