Llegenda del llac d'Engolasters

Allí escoltàrem a l'avi Casas, qui ens contava, ab veu que semblava d'un altre sigle, la rondalla de l'estany. Assegut a la vora d'aquest, sa silueta es destacava, neta i clara sobre el fondo blau de les aigües. Veus-aquí aquesta rondalla, que transcrivim literalment, o poc menys, per a que no perdi la seva ingenuïtat pròpria.

Comença dient pausadament el vell ermità: «Fa ja molt temps varen veure per aquí una dona ab una pastera al cap el dia de Sant Joan. I diuen que una vegada, en els cortals que aquí hi havia, va passar Nostre Senyor a estil de pobre i va trobar en un d'ells una dona que pastava, i que al veure'l va dir-li si volia fer el favor d'anar a cercar-li una escampa de boix per a escombrar el forn, que li faria una coqueta. Aquella coca se li va fer gran, tan gran que li va omplenar tot el forn, i llavors li va dir: «Te l'hauria prou feta una coca, però s'és tornada tan gran que sols te'n vull donar un bocí». I prou li donà un bocinot, més aquell pobre li va dir: «Poseu-vos la pastera al cap i escapeu-vos, i si sentiu soroll no us gireu pas endarrera». l aleshores se va sentir gran terratrèmol i s'hi va fer un estany com una coca. I així es diu que una vegada hi va haver gent que van veure el matí de Sant Joan una dona al mig de l'estany ab una pastera al cap. «Se'n diuen tantes, de coses, i hi ha tantes cabòries al món!» afegí el vell, allunyant-se d'aquell lloc ab rialleta més ignocent que irònica. I sa figura anà esfumant-se al pas segur de ses cames poc doblegades pel pes dels anys, fins a perdre's entre les llunyanes bordes de Sant Miquel d'Engolasters.