L'home dels coloms (fragment)
Mai no se sabia on localitzar-lo perquè els seus passos no seguien itineraris premeditats ni lògics. Tot d'una es feia present al bell mig d'alguna plaça populosa o bé a qualsevol cruïlla cèntrica. L'home que vestia estrafolàriament sempre empenyia el seu no menys extravagant carretó. I sense més ni més ni mirar ningú, es disposava a oferir 1'espectacle.
L'home baixet tenia la barba blanca i així mateix els cabells blancs que s'esmunyien rebecs del barret de feltre tronat, destenyit a còpia d'anys de sol i doblecs de pols. Els seus ulls eren blavencs, menuts, ennuvolats de tant mirar enlaire i poques vegades les llambordes irregulars del terra. Duia un mostatxo sumptuós que recordava el cèlebre bigoti del canceller Bismarck. El front prominent i les galtes flàccides, colrades, apareixien masegades per les arrugues. L'home vestia sahariana i pantalons bombatxos d'explorador, les cames cenyides amb bandes.
Abans o després d'haver inspeccionat l'aspecte de l'horne, els ulls dels ciutadans neòfits, rabiosos de curiositat, es badaven una mica més per tal d'observar els detalls del carret amb rodes de bicicleta infantil. Damunt els eixos s'alçava la precària estructura de fusta, més alta que no pas l'home, amb petites cel·les enreixades, cada una de les quals era ocupada per un colom. Potser n'hi havia vuit, o deu, o una dotzena, d'aquelles gàbies. Dels dos tiradors del vehicle en penjaven una primera galleda amb aigua, una segona plena fins dalt de veces, i un estri rar que consistia en un mànec proveït de dos cèrcols de diàmetre diferent.
Tan bon punt l'individu i el seu carret s'aturaven a qualsevol paratge de la geografia urbana, es ficava un grapadet de veces a la boca, engrapava l'eina cilíndrica com si fos un domador d'animals salvatges, obria un parell de gàbies i s'allunyava unes desenes de metres tot fent saltets. Mentrestant somreia picardiós a la concurrència de grans i petits que, per regla general expectants, assistien a la improvisada escenificació.
Tothom intuïa que en obrir de bat a bat les portes de les gàbies, les bestioles captives traurien els caps i tot seguit, deleroses de recuperar la llibertat, alçarien el vol. Cal dir que qui més qui menys ho desitjava ni que només fos per veure com reaccionava l'homenet. Davant la sorpresa de tots, però, els coloms no es movien dels seus cataus fins que l'amo, des de la distància, emetia com una mena de xarrupeig amb els llavis. Llavors els animalons sortien rabents, s'enlairaven bategant les ales amb veritable fúria i dibuixaven veloces i acrobàtiques circumvolucions, sovint fregant les copes dels arbres. La gent solia aplaudir aquells exercicis de virtuosisme sense pensar que, ben mirat, eren connaturals a les facultats de l'espècie.
Tot d'un plegat l'home modulava un xiulet molt prim, a penes audible. A l'oïda sensible dels coloms devia sonar com una intimació categòrica que els produïa una sotragada. Davallaven en picat a l'encontre d'aquell que els cridava i ell, mantenint per damunt del seu cap el doble cèrcol, girava amb impensada agilitat sobre els talons com si interpretés uns passos de dansa i exclamava hop! hop! hop!, coincidint que els dos coloms es posaven un a cada anella. O bé, segons el to i la intensitat del xiulet, compartien la base del malmès barret de feltre. Llavors l'home repetia amb matís de victòria un estentori hop!, i aixecava els braços subratllant d'aquesta manera als ulls del públic la identificació absoluta entre ell i els seus ocells, que a causa de l'esforç tremolaven d'ales. Els nombrosos espectadors vibraven d'entusiasme.