L'estret jardí
Rossinyol, rossinyolet,
no l'encertes, la tonada;
és un maig tan fredolic,
que t'enganya el calendari.
Temps incert de fi d'abril,
quan el pas del juny s'acosta.
Rossinyol, rossinyolet,
no he sentit el glopejar
de les perles, en ta gorja.
On és el cantar d'ahir,
cascatella tan vermella
com el floc de les cireres?
Les cireres són escasses,
poc sol per les enrogir;
les primaveres passades,
tot les vol enterbolir.
El cant nou és un ressò
de l'encantament d'ahir,
quan era l'estret jardí
portalada d'infinit.
Rossinyol, rossinyolet,
ha fugit per sempre més
aquell goig que sols naixia
a la casa del Bulès.