L'ànima meva
L'ànima meva és com un oratori
pobre i perdut en la gran soledat,
mira el desert del rocam que l'envolta
i se vol dret per una eternitat.
L'ànima meva és campana que plora
en una ermita on no hi entra el romeu
i on del teulat s'esmicola la llosa:
d'un toc igual s'aconsola la veu.
L'ànima meva és ocell dins la barda;
xarxa espinosa el priva de volar.
Iria al bosc, de brancatge en brancatge;
és presoner i encara vol cantar.
L'ànima meva és la cuca menuda
en l'herba molla i tendra de la nit;
lluu dolçament en l'hora més foscana
tot somniant estrelles i infinit.
Agost 1962