La torre dels escipions
Viatger que camines, para ací.
Aquestes pedres semblen consagrades.
S'han sentit, al damunt, tantes anyades
que ja en el temps no crec que trobin fi.
Han tingut sempre olor de romaní,
i amb pins i garrofers, també cantades.
Afalac de cruentes torbonades
els ha calgut, molts cops, també sofrir.
Tu i jo, desconeguts, oh viatger,
en aliança ens hem d'estrènyer
bé davant d'aquestes pedres —tomba o ara-
una mateixa sang ens bull al cor.
Als ulls, un mateix blau i un mateix or.
Salve, pedres de Roma! Salve, Mare!