La petita comitiva que entrà al cementiri del Pi no estava per festes ni campanes. Entomaven la pluja amb resignació i en silenci. A l'atapeït recinte, l'aigua s'escolava pels reguerons dels nínxols i anava a petar a terra a alimentar els tolls. El Nando, el petit dels Sorts, es va plantar davant la tomba del seu amic amb un posat d'absoluta incredulitat. Mestre Perramon i la Teresa, un a cada banda del noi, acompanyaven el seu silenci amb una mirada d'on encara no havien pogut treure la perplexitat; tots plegats havien exhaurit la capacitat d'entendre los coses. Una merla va fer un xiscle però ells no en van fer cas, sobretot el Nando, que estava dient no m'ho crec, no m'ho crec, i plorava per dintre, allò que fa tant de mal, i mirava la llosa on una mà barroera havia escrit Andreu Perramon, mil set-cents setanta-nou, mil set-cents noranta-nou (ni el canvi de segle, no li havien deixat veure, Déu!), requiescat in pace i res més, perquè era una làpida senzilla i sense pretensions. I el Nando no podia entendre que la mort no fa marxa enrere i va trobar injusta la vida i sense sentit cap dels seus arguments, aquells que l'Andreu i ell, i algun altre de la colla proclamaven com a únics arguments que donaven raó de ser al fet de viure (i quan ho feien, de reüll miraven si l'ombra de Goethe els contemplava satisfeta). I el Nando Sorts, el petit dels Sorts, es va sentir culpable de viure i inesperadament va pensar en les cartes.
—Què? Quines cartes?
—Li vaig escriure moltes cartes. On són?
—No n'hem rebuda cap —va fer la Teresa.
—Les vas enviar a casa seva?
—Sí.
—Allí deuen ser.
Van deixar parlar la pluja uns instants. Andreu Perramon, mil set-cents setanta-nou, mil set-cents noranta-nou, requiescat in pace. El Nando sabia que així que tingués les cartes les hauria de cremar perquè no eren res més que una patètica burla del destí, estimat Andreu, escollit pels déus, que visqui sempre l'art i la bellesa!, i l'Andreu podrint-se i morint-se i sentint-se sol perquè el seu millor amic estava empaitant pagesetes camí de Madrid i de Màlaga. Va sacsejar el cap per treure's de sobre aquells pensaments; no en va voler parlar en veu alta perquè aquella pobra gent ja estava patint la seva creu ben feixuga amb la mort absurda i inexplicable de l'Andreu. I llavors es va adonar que no havia deixat de ploure i que feia dies i dies que vivia xop, com un fill de la pluja. I va jurar venjar la mort del seu amic.