La perspectiva del Carrer Gran...

La perspectiva del Carrer Gran, al tombar la carena, certament era subjugant. Gent que anava i venia, més o menys adelerada, i no per que si: el comparet que menava el cavall o burret a cal ferrer; un carro descarregant feixos de canyes davant de «cal cisteller»; el traginer sortint de «cal baster» amb una retranga adobada o nova; un carreter fent rodolar destrament i amb habilitat una roda, carrer amunt o carrer avall, camí de «cal ferrer»; un carro de costals parat davant

d'una fleca... I tot aquest garbuix, acompanyat d'aquella simfonia que jo he escoltat milers i milers de vegades i que encara sembla que repiqui a les meves orelles, la cantarella harmoniosa, sonora, compassada del mall i el martell, colpejant el ferro damunt de les encluses de les ferreries; el brunzir de la serra mecànica dels carreters; el xerric de la garlopa o el ribot rebaixant una peça de fusta; el cop sec de l'aixa, desbastant les corbes d'una roda; el ressò produït pel colpejar del boter, ajustant els cèrcols a una bota, a un barral o a una portadora... Ah, i no volem pas passar per alt, la ferum tan pròpia del carrer Gran, car l'aire, a partir de quarts de vuit del mati, fins a les nou del vespre, estava impregnat de la sentor d'unglot socarrimat -el «casco» o peülla dels quadrúpedes- produïda a l'emprovar la ferradura, col·locant-la ben roent damunt del «casco», per tal de deixar-lo ben pla, amb l'ajuda d'una eina anomenada botavant. A l'ensems, a l'ésser la ferradura roent, permetia modificar-la i ajustar-la, segons la configuració de la peülla.