La meva àvia materna era de Collsacabra. Si sapigués manejar los pinzells, la podria retratar amb exactitud minuciosa, perquè recordo perfectament sa fesomia pagesívola molt accentuada. Se deia Rosa, i als seixanta anys de passa era de bon regent i prou forta per venir-se’n a peu de Can Toni Gros a Vic. Alta i ben plantada, faccions ben marcades, de color fermentós, llavis molsuts, ulls vius i un front espaiós noblement ombrejat per la llaçada del ret a l’antigalla. De tracte jovial i d’una alegria sana i reposada, lo seu millor pler era venir de tant en tant a passar una temporada a casa, sobretot a l’hivern per la matança dels orelluts, i ademés sempre que el sereno ens havia de portar un altre nen. En vaga ella no hi estava mai: quan no havia de feinejar per casa, agafava la filosa i vinga filar madeixes de cànem, per fer-ne després eixugamans i algun llençol. Donava gust de veure-la, ajustat son cos ben revingut amb un gipó de vellut negre de mànega curta, amb la filosa al costat i fent giravoltar amb la llestesa de sos dits lo fus amb que el gat tot sovint venia a jugar-hi. Per fer saliva la vella filadora volia que jo me li posés al costat i li anàs peixent grills de taronja.
Les primeres cançons i rondalles, d’ella les he sentides; perquè, ademés de ser bona cantadora com ho fou també la meva mare, de rondalles i acudits populars i endevinalles ne sabia a centenars. Si a mi em recordassen totes, ne podria fer un llibre. Cada vespre era ella qui em ficava al llit, i no em descuidava mai de dir-li que posàs força oli al llumet, (uns llums que en dèiem caputxinets) per poder-me fer bona estona de companyia y contar-me moltes rondalles havent resat lo Déu m’encoman.