La mare (fragment)
Mare sempre, de llums i de tenebres,
mare, mítica verge vora el foc,
sap els remeis eterns per a les febres
que devoren el món a poc a poc.
Ella, davant la mar innumerable,
preveu les singladures de perill
ferida per l'escull abominable
del dolor que no vol per al seu fill.
Que tan sols per son fill se sacrifica
la mare somniosa vora el bres,
quan, amb ones de fel, la mar publica
l'averany del camí sense regrés.
Navegant pel blau pèlag impassible
potser el fill, el port oblidarà
on és la mare trèmula i sensible
guaitant, tothora, l'horitzó llunyà.
Potser creurà que l'ímpetu que el porta
pels camins de l'atzar, segur i nu,
és la rosa dels vents, lírica i forta,
que infla son pit i amb un sospir l'enduu.
I oblidarà, potser, el vell bullici
quan era infant i mai no estava sol,
emparat per l'amor i el sacrifici
de sa mare, amatent com un trespol.
I potser pensarà que l'ésser lliure
navegant fent la via de l'abim,
mai no val la penyora de son viure
i oblidar el desdeny que fila prim.
Un gest desencisat dirà recança
del temps aquell pueril, sempre seré,
quan al món sols lluïa l'esperança
i el bres era una barca de vaivé.
S'entelaran, llavors, sos ulls plorosos;
voldrà oblidar la vida i sos afanys,
i recordar els braços amorosos
de la mare, com port per als seus planys.
I si la nau, per sa dissort, s'esqueixa
contra l'escull, sirena de l'embuc,
sols el record endolcirà sa queixa:
la Mare venç el signe malastruc!
Oh Mare, símbol i motiu, per sempre,
d'eterna vida i amorós conhort!
Tu, que a ton cor saps infundir el tempre
de passió que triomfa de la Mort!
Puix veus ton fill, camí de l'aventura,
com un ocell que abandonà son niu,
i buit el bres, en la tempesta sura
cercant l'empar de ton amor més viu.
Que ta mirada, blanca de gavines,
torne la pau al fill aventurer
tot irisat de nacre de petxines
a la platja nadiua mariner.
I son somni, fecund per meravella
de l'empelt redemptor i maternal,
ja mai més no voldrà la llum aquella
que l'enduia lluitant contra el mestral.
Mes, si veus que en son pit la flama viva
de son cor il·lumina son enuig,
deixa, Mare, ton bres a la deriva;
que ton cor i ton fill no són perduts!
I un matí, ja marcida ta mirada
pel llampec dels galfins de Posseidó,
el teu fill (teu i estrany) altra vegada
voldrà el bres de tos braços per guardó!