La mar és tossuda, constant i quan udola, esgarrifosa. Les ones bateguen i soscaven la roca on fa segles que estic assentada. De mica en mica la pedra es converteix en sorra fina, dipositada a la cala Jovera i a la platja del Gaià. Sóc un conjunt fet de ruïnes, d'absències, d'edificacions conservades, i d'imaginació modernista. L'església, de pedra daurada, és una petita meravella on sona la remor de l'ona. La paret de pedra damunt la roca delimita la meva vila closa, l'antiga dels homes bregats en terra i en la mar.
Ara, a l'estiu, com arreu arran de costa, la gent jeu i es rosteix a la platja i es mulla i d'aquest joc en fa lleure i vacances. Que voleu que us digui!: havia preuat més la vida de la gent de les meves cases, sobretot la dels homes embarcats a la mar.