La casa nova em situava prop de Gandia i m'allunyava de Beniopa. A partir d'aquest canvi de residència, em vaig sentir instal·lat en una frontera. En eixir de casa, quan em preguntaven cap on anava, si havia de girar a mà dreta per passar el pont i entrar al poble, solia respondre «a Beniopa», o «a Gandia» si ho feia a mà esquerra, per seguir la carretera que portava a la ciutat. Així vaig començar a viure en una terra de tots i de ningú, voltat més de camps i d'horts que no de cases i de carrers. Em passà, doncs, el contrari del que li passà a Mix, el meu benvolgut gat blanc. Ell s'oposà a abandonar les velles teulades de l'interior del poble; jo me'n distanciava, conforme anava creixent i fent-me «fadrí», que deien els adults. Vaig ser una criatura de poble fins als set anys. A partir d'aquesta edat em vaig sentir un xiquet de frontera. Ara d'uns, ara d'uns altres; ara de tots, ara de ningú.