Joan Lluís Vives
Amb un amor de lenta compañía,
Amb un amor que un dia qualsevol
Em tancarà darrerament els ulls
Amb pietat i dolgut sentiment,
molt he intentat reviure't a València,
aquells carrers que puntual evoques,
tan castament efusiu de vegades,
interrogant unes ombres funestes,
orientant alguns passos incògnits.
Carrers perduts d'una intacta memòria,
amics, cavalls, converses i trinquets,
i aquell ocult espant que mai no deies:
el foc brutal tot recorrent els ossos
d'un esquelet que estimaves tantíssim,
desenterrats i condemnats per sempre.
Amb molt d'amor i universal vergonya
et vaig buscar, un altre jorn, a Bruges.
[...]
Vares fugir, i fugies per sempre.
Noms d'uns carrers, uns amics, poca cosa.
Com des del lloc on et vares morir,
com des del lloc oblidat ja dels morts,
dic el teu nom i l'escric i llegesc
sols un enyor que no s'esborrarà.
Sols un enyor, un amor o tendresa,
fidelitats d'alguna castedat,
aquell amor de trista companyia.