Jo em vaig quedar lo primer torn de vetlla, i ja a nit entrada la borinor que cap al tard se sentia del temporal que venia de la part de Cap-de-riu (Sud-oest) anà creixent i desfent-se en pluja copiosa amb molta llampegadera. La borinor era incessant i el temporal a mitjanit era desfet i imponent. El malalt fins aleshores ensopit, va semblar que es deixondia i sentint l'espetec del diluvi d'aigua, me deia: «que es posaran tous els carrers». Al fort de la tempestat, comencí a sentir una remor fonda, estranya, y com el so de una campana llunyana que demanava auxili. Era la campana de la iglésia del carrer de Sant Francesc. Lo temporal no minvava. i la remor no era sols de la tronada i dels xàfecs, sinó que s'hi barrejava un confús brogit: i al brogit succeïren altres tocs de campana més a prop, i vingué de la part de la placeta dels Martirs un crit esglaiador de necessitat! necessitat! que a la Calle es neguen! La Calle és el nom vulgar del barri extramurs de Sant Francesc.
L'esglai me congelà el cor, quan enmig d'aquella desfeta tempesta, sentint-se més que remor, una espècie de braolar de les aigües revingudes, vaig sentir la crida a toc de trompeta, manant que tothom tragués llums, i pena de la vida a qui no anàs a socórrer i auxiliar a la pobre gent dels suburbis de la ciutat que estaven inundats. A l'obrir la finestra per sentir millor lo que el veïnat s'anava comunicant de porta en porta, vaig sentir que deien que l'aigua havia aterrat la casa de l'horta d'en Carballo. Era precisament la casa on havia jo d'anar a fer la vetlla, i aixís ho sabien del vespre abans a casa meva. No puc descriure la impressió rebuda.