Ibn Lubbun va ser senyor de Morvedre, i un senyor esplèndid i savi, a qui plaïa dedicar els dies a les lletres i a les ciències. Les nits, les preferia per a contemplar el cel i buscar-hi estels, fantasiejar històries..., o per a estimar apassionadament la dona amada.
Els tirans, llavors, feien anar València com una fràgil barca, sense timó ni rems ni veles al mig de la tempesta. Morvedre caigué en mans del Cid, l'astut guerrer que arrasava ciutats, gents i collites, a qui els musulmans anomenàvem senyor i els cristians traïdor. Ibn Lubbun va fugir de Morvedre, com tants altres que la poblaven amb goig.
¿On anà a morir?
En algun indret d'algun exili, el record d'Ibn Lubbun serà com el desert. Com el desert, on no retrobà mai la llar que havia perdut.
Ni murs, ni fang, ni tomba.
Pols, només pols, arena eixuta.