He entrat a l'Ebre, a motor. El paisatge que es veu al voltant resulta espectacular. En alguns moments els vaixells que naveguen per les aigües somes semblen circular pels sorrals. La reverberació de la llum, l'escalfor de les aigües, provoca miratges sorprenents. Un estol d'ànecs s'alça cridaner. Als aiguamolls es veuen llençols de nenúfars. A banda i banda del riu, uns canyissars de boga i xisca borda. Un llagut surt a la mar. L'aigua del riu sembla mansa, endormiscada, sense corrent. La lluïssor, la pàtina empastifada, humida, de l'atmosfera convida a la calma. Entre unes jonqueres d'espartinars de l'illa de Sant Antoni vola un agró. L'arbreda és escassa, alguns salzes isolats, tres o quatre àlbers a frec de riu.
He fet bé de no seguir corrent amunt. A prop de la mar passa una mica més de fresca i hi ha menys gent. En els darrers anys els forasters vénen més sovint al Delta. Hi ha un vaixell que els passeja fins a la barra de sorra que tanca la sortida, i als restaurants de l'embarcador hi mengen el xapallo, i l'allipebre. Són les dues maneres que té la gent d'aquest país de cuinar un peix comú, l'anguila. Quan minvi la llum ja em mouré, potser cap a la gola de migjorn, a donar un cop d'ull a l'illa de Buda.