He aprofitat el descans per llegir l'article sobre Llucena que publicarà l'Onomasticon. En tinc la fotocòpia de l'original, amb les correccions manuscrites, que m'ha enviat Coromines, de qui he rebut tantes atencions personals. Diu, resumint la informació, que és insostenible el supòsit d'alguns que Llucena vingui del nom llatí de persona lucius (d'una vil·la Luciana), i en dóna l'argumentació filològica pertinent, que m'estalviaré perquè no escau al to d'aquest llibre. Compara aquesta antiga població morisca de l'Alcalatén amb la important Lucena andalusa, que en els historiadors aràbics apareix repetidament escrit yusana, o al-yusana, amb l'article, «i ningú pot pensar a fer venir això de Luciana». Coromines recull aleshores l'adjectiu romànic que en català i occità és jussà, jussana, en aragonès diusano i en llatí vulgar deorsanus: allò de baix, inferior. (Penso ara en el nostre Pallars Jussà.) Si la Lucena andalusa està dominada per diverses serres i el turó d'Hacho, també la Llucena valenciana «es presta a aquesta etimologia: els punts importants i antics són allí l'antic i fort castell del duc d'Ixar, i l'agut turó coronat ara per l'ermita de Sant Antoni, probable resposta moderna a una mesquita dels moros. Al peu d'aquestes altes fites geogràfiques devien construir llurs habitances els mossàrabs, després tornat moriscos. També, doncs, la Llucena de les terres catalanes fou al-yusana, «la població de sota».
No hi cap mena de dubte que hem d'anar a veure el castell. És a l'altra punta de Llucena, i quan preguntem si anem bé per arribar-hi, una dona ens diu que som davant mateix del carrer del Castell, que el trobarem tot seguit, i segurament davant la nostra ignorància del lloc ens fa saber:
—Ja m'ha paregut que no els havia vist mai.
És un casal gran i quadrat, amb teulada. No hi veig cap fossat, cap torre, cap indici de fortalesa, em sembla un edifici molt civil.