Gràcies per tant
Pere Tió em telefona per avisar-me que Joan Coromines s'està morint. He trigat a poder dir res. No veuré més el seu somriure murri. No em tornarà a demanar si li puc fer arribar un volum que li falta dels meus llibres de viatges. No m'enviarà més fotocòpies de les seves fitxes de topònims. No dinarem mai més al Collsacreu, escenari de l'entrevista més estranya que he fet per televisió.
Dec moltes coses a Coromines. I penso en un moment del seu funeral a Santa Maria del Mar. Quan el taüt ha passat pel meu costat, m'he sentit una llàgrima a la galta, una sola llàgrima, incòmodament aturada, no es desfeia ni relliscava. Quan darrere el taüt han passat dues senyores que no havia vist mai, s'han dit una cosa molt breu en veu baixa, potser una paraula, han alentit una mica el pas, just per poder girar el cap a la dreta, al banc on jo era i, mirant-me, les dues desconegudes han inclinat el cap, molt discretament. Un gest petit i imprevist, que m'ha trasbalsat. Com si em diguessin adéu en nom del seu germà.