Girona
Aixopluga ton somni, oh vila recollida...
Quan ve l'estesa de la nit
s'aixeca de l'oblit
ton imatge escondida.
Sabem de cor tots els graons
de les santes escales;
sols, temps enllà, com clares ales,
llumenets vacil·lants lluïen als racons.
Si porxo endins s'encova la tenebra
que no hi balmegi l'esperit del mal;
un llantió marca el sant del portal
i en la foscor fa claror de pessebre.
Seguim l'embranzida de fe
dels carrerons que fan costera;
Sant Pere i Sant Feliu s'alcen com la senyera
per abastar la Seu, arbre-mestre serè.
Una mica de lluna
per les pedres s'engruna,
el campanar, de tres estels, és puntejat,
i, lenta, una campana, el silenci ha picat.