Geografia lírica
III. L'avenc
Ara que el dia immens és ple de joia
i el sol llunyà, gloriós, pontifica
i les murteres resen al toc d'Àngelus,
entrau, amics, pel carreró obscuríssim,
obert dins les entranyes de la roca,
petjau l'Avenc, solemnial, titànic...
I callau. El silenci és veu de l'ànima.
Obriu els ulls. Un doll de llum blavissa
escampa, fulgurant, la claraboia
zenital, sempre oberta, inabastable,
talment un ull gegant lluminosíssim.
Ompliu els ulls de miracle i misteri:
roquissar blau, valent, sense fadiga,
amb parfalans de randes d'alabastre,
gojós del pes que clou tanta grandesa;
degotissos fidels, segles i segles,
qui, talment plor de fades, fan columnes
d'una transfigurant orfebreria;
ombrívoles verdures repenjades,
miraculosament, dins la gran volta,
en terra, molsa humida que alimenta
fumaroles d'encens, si el sol la besa...
A un angle, obscur, un camaril d'ermini
amb columnes gentils, coltellejades,
i la Sala de l'arpa melodiosa,
i el mercat blanc dels bacallans estesos...
Avall la Cova Fosca, misteriosa,
on raja l'aigua dins la pica, clara,
l'aigua que duu l'anell a les fadrines,
l'aigua que duu l'amor a les donzelles.